Camí Künig, volta als orígens

Veient a Magar amb tanta màquina a l'espatlla, una anciana ens pregunta :

_són us que veñen falsejar a carretera?

_senar senyora, som pelegrins.

 Se'm queda mirant, desconfiada, però jo somric i ella també ho fa, i em diu:

_fai dous anus que pasou un…

 

Un pelegrí! El riu enorme de les peregrinacions reduït, en el camí d'O’Cebreiro, a un pelegrí, i fa dos anys!. Qui seria?

Aquest meravellós i entranyable extracte del llibre “pel camí de les peregrinacions” escrit per Don Álvaro Cunqueiro en 1962, serveix més que de sobres per a fer-se una idea de com seria el camí francès abans del boom del primer Xacobeo en el 93, o fins i tot abans d'aquell any Sant Compostelano de 1965 en el qual el ministeri de Turisme va promocionar turísticament el camí de Sant Jaume i ja es veia algun pelegrí de tant en tant.

Avui dia el camí de Sant Jaume és un fenomen de masses desitjoses d'una “aventura” diferent que quan aterren en Sarria es dilueixen en l'escamot multicolor de “pelegrins” en el qual desapareix el més mínim indici d'aquesta aventura igual que ho fa el sucre en un cafè calent.

El que escriu, després de recórrer molts camins i quedar més que satisfet amb tot el viscut en ells sempre li va quedar una espinita clavada, l'haver descobert tard ja “el camí” i no poder viure una peregrinació com les dels anys 60, solitàries, i amb aquest punt d'aventura i supervivència que les feia èpiques.

 

Un dels molts problemes que sofreix el camí de Sant Jaume, especialment el camí francès, encara que altres camins no es lliuren, és el “abús” que comporta la massificació quant a preus i tracte per part dels hostalers, (no tots per descomptat) i el cansament dels paisans que viuen a peu de camí i han de suportar la serp multicolor de pelegrins, coses com a maletes troley fent soroll, càntics a altes hores de la matinada i no tan altes, que entre 200 i 500 persones al dia passin per la porta de casa dient "bon camí", o preguntant queda molt fins al bar?, o com es diu aquest poble?, o em podria donar una mica d'aigua?

Un altre problema no menys greu i a tenir en compte són les ànsies de domesticar els espais naturals del camí, vegeu la creu de Ferro per part d'alguns ajuntaments i el fer cada dia més fàcil el camí a aquells que decideixen fer-lo mitjançant artefactes com a patinets o bicicletes elèctriques.

Al llarg dels molts segles d'història del camí de Santiago sempre va haver-hi problemes que afectaven els pelegrins de cada època, per això en el tram final del segle XV, un monjo de nom Hermann Künig, pertanyent al convent que l'ordre dels Serfs de María tenia en Vach (Vacha), en l'actual estat alemany de Turíngia, va decidir peregrinar a l'extrem nord-occidental d'Espanya, per a visitar la tomba de l'apòstol Santiago.

El monjo va deixar escrita una guia del seu llarg viatge per territoris que actualment corresponen a Suïssa, França, Espanya, Bèlgica, Holanda i Alemanya.

En el seu peregrinar per Espanya va decidir prendre dues alternatives diferents i no seguir els passos de les ordas de pelegrins d'aquella època per diferents raons. La primera, era per evitar els passos més alts i difícils com són la muntanya Irago en Foncebadon i l'alt d'O'Cebreiro a l'entrada de Galícia. I la segona, era perquè pel que sembla en aquests trams durs de camí els abusos als pelegrins i els maltractaments estaven a l'ordre del dia. Per això va decidir prendre aquests dos desviaments i plasmar-los en el que va ser la primera guia escrita per a pelegrins de la història. I deia així:

“Si prens el costat esquerre, arribaràs sense més demora a Astorga.

Però, si vols seguir el meu consell, queda't sempre en la dreta;

Llavors no necessitaràs escalar cap muntanya, deixa-les totes a la teva esquerra.

Desconfia de Rabanal del Camí, aquest és el meu consell.

Per aquest camí, arribaràs aviat a Ponferrada.

En primer lloc, has de preguntar pel camí de Santa Marina,

I deixa Astorga tres llegües a la teva esquerra.

Llavors creuaràs un poble darrere l'altre i et trobaràs entre bona gent i podràs avançar en tota seguretat.

I et donaran de bon grat va venir i pa prop de Ponferrada.

A la ciutat, hi ha un castell senyorial.

Des d'aquí, tens tres llegües fins a Cacabelos, llavors cinc llegües fins a Villafranca del Bierzo ; allí beu el vi amb raó, perquè a més d'un li crema el cor , que s'apaga com una candela.

Des d'aquí, has de creuar un pont, després un altre; ara, escolta'm bé: si no vols agafar el camí per la muntanya de la Faba, deixa'l a la teva esquerra i a l'altura del pont desvia't a la dreta.

A dues llegües trobes ràpid un poble.

Des d'allí, caminaràs cinc llegües més, llavors et trobaràs un poble que està situat sobre una muntanya escarpada.

Quatre llegües més lluny, entres a la ciutat de Lugo."

 

I llavors a mi, que busco camins poc transitats i a més procuro anar en èpoques de poca afluència de pelegrins, em va cridar l'atenció la Via Künig. Ja tenia referències del tram entre Les Ferreries i Lugo, tram aquest perfectament senyalitzat i cada vegada mes promocionat, però buscant informació vaig veure també l'altre tram que va fer el monjo alemany entre Sant Martí del Camí i Ponferrada, totalment verge aquest últim i absolutament per explorar. És just el que estàvem buscant, i allí que ens vam anar jo i els meus companys de camí sense saber el que ens anàvem a trobar i només tenint com a referència la traducció que de la guia medieval es fa en el llibre “el camí de Künig a Compostela” de Tomás Álvarez.

El que ens trobem va ser música celestial.

Poble a poble, pas a pas, paisà a paisà tothom ens preguntava que si érem pelegrins, ens feien fotos en passar, ens deien que si volíem anar a Astorga no era per allí, com pensant que ens havíem perdut, llavors els contestàvem que no volíem anar a Astorga, que estàvem fent el camí künig. Uns altres ens preguntaven si estàvem fent un camí de Santiago rar d'aquests en veure'ns amb la motxilla i les nostres petxines de pelegrí. Un dia fins ens va convidar a unes cerveses una bona senyora fent així bo i fidedigne tot el que Hermman künig va escriure sobre aquestes gents en el seu guia i que segueix estat vigent avui dia.

Ens trobem ajuntaments com el de Benavides d'Orbigo l'alcaldessa del qual ens “va assaltar” a la nostra arribada al poble sorpresa de veure pelegrins fent el camí künig i regalant-nos una agradable xerrada en la qual ens va mostrar les seves intencions de senyalitzar el camí i fins i tot d'obrir un alberg.

Més endavant vam tenir l'enorme sort de conèixer a Jesús i Mariángeles en Quintanilla de la Vall, incansables lluitadors per treure al poble avanci i compromesos amb fer la vida més amena a les seves gents mitjançant multitud d'activitats. Ara també compromesos amb el camí perquè hem tingut la gran notícia de saber que han obert un acolliment tradicional per als pelegrins. Si algú està pensant a canviar la ciutat per un poble i no sap com fer-lo, que vagi a conèixer-los. Són un veritable exemple que “sí que es pot”, si es vol clar!.

I llavors ens vam adonar que allò era “el camí” a seguir, que de res serveix ser altre pelegrí més de quatre-cents mil, que allí érem “els pelegrins”. Llavors vaig comprendre que gràcies a Déu aquella espinita que tenia clavada de no haver pogut fer una peregrinació en els anys 60, me l'acabava de llevar i amb honors. Llavors vaig entendre que tot el que vaig fer pel camí, Bodenaya, Izarra, ho havia fet per retornar al camí tot el que m'havia donat, i ara no sabia com agrair tot el viscut aquests dies en el camí künig.

Pelegrí, si estàs pensant a fer un camí diferent, si tens pensat viure una aventura, si no t'agrada seguir el ramat, si enyores el sentir-te pelegrí a Santiago has de saber el següent, en aquest camí no hi ha transport de motxilles, no hi ha pràcticament infraestructures, parlo de novembre de 2023, no hi ha molta gent amb la qual poder conversar, si trobes un bar obert entra perquè potser és l'únic de l'etapa, hi ha solitud i introspecció, si, però sobretot hi ha “CAMÍ” hi ha “HOSPITALITAT”, i hi ha unes gents meravelloses esperant que aneu a conèixer-los.

Per poc que es posin les piles els ajuntaments obrint llocs d'acolliment i amb un mínim de senyalització adequada (parlo de simples fletxes grogues), a poc a poc el tram lleonès del camí künig sortirà de la seva llarga letargia i el riu de riquesa, no sols monetària, que deixen els pelegrins en passar, anirà regant aquestes meravelloses terres. Merescut ho tenen.

Camí, camí i més camí, això és el que es troba el pelegrí en recórrer el camí de Künig.

I tu?, vols ser un pelegrí més dels quatre-cents mil?, un número en les estadístiques?, o prefereixes viure l'aventura del camí de Santiago?.  T'ho perdràs?.

Bon camí de Künig.