Via de la plata

La Història de la Via de la Plata

Potser és qüestió de temps, però si el programari Google Earth pogués aplicar el seu potent zoom, no sols sobre qualsevol país, sinó també sobre qualsevol moment de la història, podríem remuntar-nos a l'any 196 a. C. i veure amb claredat els límits i extensió de les províncies Citerior i Ulterior, el germen del que avui és Espanya. Feia vint anys que els romans havien desembarcat en la península i no sols havien aconseguit doblegar i expulsar als cartaginesos sinó que es proposaven ordenar un trencaclosques de més de mig milió de quilòmetres quadrats format per tribus d'àsturs, càntabres, celtibers, galaics, lusitans, turdetanos, vacceos, vascons, vetones i un llarg etcètera de pobles aferrats a la seva terra. En definitiva, un puzle amb milers de peces disseminades que l'exèrcit romà va aconseguir unir l'any 19 a. C. després de més de segle i mig de sagnants guerres. En aquest llarg període de canvis els termes Citerior i Ulterior van desaparèixer i Hispània va passar a estar dividida a les províncies Tarragonina, Bètica i Lusitania. La península ibèrica estava, per fi, sotmesa al poder de Roma i els temps de la república havien acabat a les mans d'Octavio Augusto (63 a. C.-14 d. C.), que s'havia proclamat emperador.

Les calçades romanes a Hispània i el seu zenit constructiu en època imperial

Mil·lennis abans de l'arribada de l'exèrcit romà ja existien en la península incomptables corriols, sendes o camins traçats pels pobles preromans i lligats fonamentalment a la feina de casa de pasturatge i al trànsit del bestiar. És indubtable també que l'exèrcit romà va aprofitar i va millorar aquests toscos vials per a avançar més ràpidament en la seva tasca de conquesta. No obstant això, durant la guerra era inútil embellir massa els camins a causa de l'escassetat de temps i al temor que fossin utilitzats en contra seva pels guerrers hispànics. Amb la finalitat de la contesa i l'arribada de la pau la civilització romana va començar a manifestar a Hispània els seus dots polítics, administratives, artístiques i constructives. En els primers segles de la nostra era, fins a la invasió de les hordes bàrbares en el 409 d. C., la fisonomia de la península canvio radicalment i els castres cèltics van sucumbir davant magnífiques ciutats dotades de fòrums, teatres, amfiteatres i termes. Tot un luxe en nom de la convivència i el gaudi del ciutadà romà. Entre elles, a més dels sòlids i imperibles ponts marca de la casa, els enginyers romans van construir una extensa xarxa de calçades que comunicaven Hispània de nord a sud i d'est a oest.

Els enginyers i operaris romans utilitzaven per a les seves calçades els materials que tenien més a mà i les construïen sobre la base de l'aglomeració de quatre capes. Sobre una base de sorra s'assentava l'statumen , una primera capa composta per petites pedres que s'unien amb calç o argila. Sobre aquesta es tirava el rudus, una massa potent de pedres i còdols segellats amb morter de calç. La tercera capa era el nucleus, pur formigó de sorra gruixuda, i l'última de totes era la capa de rodadura visible o summa cresta, formada pel típic enllosat de pedra. Referent a això, Isaac Moreno Gallo, en el seu estudi Vies Romanes, Enginyeria i Tècnica Constructiva publicat pel Ministeri de Foment, difereix i defensa que la capa de rodadura no era enllosada sinó que sobre les lloses hi havia una altra capa més fina de terra solta que possibilitava que els carros poguessin avançar a més velocitat.

Al costat de les calçades hi havia uns indicadors de distància anomenats miliarios que es col·locaven cada 1480 metres. Aquesta mesura era la longitud d'una milla romana i equivalia a mil passos dobles romans, tenint en compte que cada pas doble mesurava un metre i quaranta-vuit centímetres. Els miliarios són columnes cilíndriques de granit que porten gravat, a més del número de milla, el nom de l'emperador que manava quan es construïen o modificaven les vies. En la Via de la Plata encara persisteixen gran quantitat d'ells i, en concret, els números XXVIII i CXXXIV es coneixen com miliario del Correu i miliario del Corral.

L'Itinerari d'Antonino:

Amb aquest nom es fa referència a un mapa de vies romanes de l'any 217 d. C. que va ser transmès posteriorment a través de còdexs. El mapa en qüestió ha estat el millor i més complet llegat que ha permès conèixer tot l'entramat de calçades que solcaven Hispània en l'època imperial. L'Itinerari registra en la nostra península 34 vies diferents i aporta dades sobre les milles de cadascuna d'elles i de les seves mansios, una espècie de posada que servia com a lloc de descans per als viatgers i per a suplir a les cavalleries per altres de refresc.

La Via de la Plata:

Per aquest nom es coneix a la calçada romana que partia d'Emèrita Augusta, capital de la Lusitania i actual ciutat de Mèrida i arribava fins a Asturica Augusta, l'Astorga d'avui dia. En l'Itinerari d'Antonino aquest trajecte equivaldria a la calçada número XXIV entre Mèrida i Zamora i a la XXVI entre Zamora i Astorga. Es va traçar durant la invasió romana a la fi del segle I a. C. amb una fi purament militar i va adquirir gran importància com a xarxa comercial durant els segles de l'Imperi.

El sobrenom de Plata continua sent un misteri i l'opinió més generalitzada la defensa el catedràtic José Manuel Roldán Hervás en la seva obra Iter Ab Emerita Asturicam, El Camí de la Plata, publicada l'any 1971 per la Universitat de Salamanca. Segons Roldán Hervás el nom de plata deriva de la paraula àrab BaLaTa, que significa enllosar, i diu així: "Encara avui, a Síria, es coneix amb el nom de BaLaTa, el camí que apareix enllosat amb pedres irregulars i grans, per tant creiem acostar-nos bastant a la realitat si pensem que el poble va prendre el so estrany de l'àrab i el va fer seu en la paraula homòfona castellana que més se li aproximava i que evidentment era plata".

La peregrinació per la Via de la Plata:

A penes hi ha senderistes que es conformin només amb descobrir el llegat romà a través dels 490 quilòmetres que separen Mèrida d'Astorga. La Via de la Plata, el principal eix de comunicació de l'occident espanyol, es va convertir per mèrits propis en la ruta jacobea del sud i avui és l'itinerari triat any rere any per més de 4.000 pelegrins per a arribar fins a Santiago de Compostel·la. Per escassetat de temps alguns comencen a Mèrida, però la immensa majoria parteix des de Sevilla i segueix l'itinerari de la Via romana fins a Granja de Moreruela, la localitat zamorana on agafen el desviament del Camí Sanabrés que els porta després de tretze jornades més fins a Santiago. Els menys continuen per la Via de la Plata fins a Astorga per a enllaçar amb el Camí Francès.

La Via de la Plata és el regne de la fletxa groga. Les antigues lloses romanes han cedit el relleu a les marques de pintura virolades i elles són el millor aliat per a no perdre's entre deveses i pistes de concentració parcel·lària. Les fletxes estan repartides per tot el recorregut i, a més, en tota Extremadura hi ha unes galledes de granit batejats amb el nom d'H1 que llueixen en relleu l'arc de Cáparra. Si mostren un taulell de color groc indiquen que el camí és transitable, encara que no coincideix amb el traçat original de la Via. Si la marca és verda segueix el traçat de la calçada mil·lenària, i si coincideixen ambdues el camí és transitable i segueix fidel l'itinerari que va tenir la calçada. Les fletxes grogues i la ruta jacobea coincideixen amb les galledes que mostren taulell groc o taulell verd-groc.

Des de Sevilla a Astorga hi ha 705 quilòmetres i el trajecte, que comptava amb 20 mansios, segueix el traçat de quatre calçades de l'Itinerari d'Antonino:

La número IX, Ab Hispali Italicam, la més curta de la xarxa viària i que comunicava Sevilla amb Itàlica, l'actual Santiponce.

La número XXIII, Item ab ostio fluminis Anae Emeritam usque, que unia Ayamonte, en la desembocadura del riu Guadiana, amb Mèrida. El pelegrí agafa l'itinerari d'aquesta calçada en Santiponce i segueix pels seus voltants fins a Mèrida, passant per les localitats de Castilblanco dels Rierols, Almadén de la Plata, El Real de la Jara, Monesterio, Font de Cantos, Zafra, Villafranca dels Fangs i Torremejía.

La número XXIV, Item ab Emerita Caesaraugustam, enllaçava Mèrida amb Saragossa. Se segueix des de Mèrida fins a Zamora, des del llit del Guadiana fins al Duero.

La número XXVI, Item ab Asturica Caesaraugustam, unia Astorga amb Saragossa i passava per Zamora, ciutat on s'agafa per a arribar fins a Astorga, fi de la Via de la Plata.

Bibliografia:

Iter ab Emerita Asturicam: el Camí de la Plata, escrit per José Manuel Roldán Hervás i editat en 1971 per Edicions Universitat de Salamanca.

Repertori de Camins de la Hispània Romana, escrit i editat per Gonzalo Arias en 1987.

Vies Romanes, Enginyeria i Tècnica Constructiva, escrit per Isaac Moreno Gallo i editat en 2004 pel Ministeri de Foment.

L'aventura dels romans a Hispània, editat per l'Esfera dels llibres l'any 2005.