1. Inici ·

Article traduït per un sistema de traducció automàtica. Més informació, aquí.

CAMÍ OBLIDAT

Per Jacinto Prada Baro | 15/02/2021

CAMÍ OBLIDAT

Ens situem en el segle IX. Reina el rei Alfons II. Es descobreix la suposada tomba de l'Apòstol Santiago. El Rei Cast visita Compostela. L'afluència de pelegrins creix ràpidament pel fet que ja existia prèviament una llarga història de peregrinacions europees que especialment per vaixell arribaven al nord peninsular per a visitar Liébana i la Cambra Santa d'Oviedo: les relíquies en aquella època eren potents imants d'atracció religiosa. Així doncs el “Camí Primitiu” no fa més que prolongar l'eix de peregrinació: Liébana-Oviedo-Composteala. 

La nova política del rei astur canvia l'estructura de la geografia cristiana. Deixa d'estar en actitud de resistència agotzonat després de la muralla natural de la Serralada. Fa incursions a l'altre costat intentant crear una “terra de ningú” buidada que mantingués a certa distància l'assetjament musulmà. A poc a poc es van construint fortificacions defensives i de vigilància en la faldilla meridional. L'Abat Vitulo i el bisbe Joan comencen a repoblar la Vall de Mena. La pressió poblacional del regne astur i les condicions de vida dels mossàrabs d'Al-Andalus veuen en aquest espai despoblat de la cara sud de la Cantàbrica una oportunitat. Es funden nous monestirs: Vall de Mena, Area Paterniani, Muntanya palentina, zona de Boñar, Tebaida berciana…

 El trasllat de la Capital del Regne a Lleó  a principis del segle X suposa un nou impuls en la consolidació de la població cristiana en aquest territori: s'edifica una línia de castells que marca una nova frontera: Espinosa dels Esquivadors, Aguilar de Campoo, Cervera de Pisuerga (El Castell, Peña Barrio, Penyes Negres i Vallejera),  Castrejón (“Pinilla”), Entrepeñas (“Peñacastillo”), Guardo,  Aquilare (Sabero), els “Castillones” (Boñar), La Valcueva, Alba (La Robla), Benal (El Castell), Lluna, Montuerto, Arbolio i Gordón…Igualment es construeixen ponts sòlids que permeten creuar amb seguretat els rius especialment els afluents del Duero: Balmaseda, Nava d'Ordunte, Casasola,  Alfoz de Santa Gadea, Aguilar (Major i Portazgo), Salines de Pisuerga, Cervera, Puente Almuhey, Cistierna  (el Mercat ambulant), Boñar (Puente Viejo), Vegapujín, Congosto, Cacabelos (Puente Mayor)…Tot això suposa la creació d'unes infraestructures logístiques que incentiven el pas de pelegrins per una nova ruta dotada de millors condicions de les del Camí del Nord que presentava diversos problemes: zones pantanoses, ponts molt inestables, clima plujós, perill de pirates…

Així doncs des de Bilbao s'esqueixa una alternativa que seguint la faldilla muntanyenca que tanca l'altiplà, aconsegueix el Bierzo per a unir-se al Camí Primitiu en Melide. Aquesta nova ruta també comparteix traçat amb les canyades reals i cordills transhumants. Fins al segle XII aquest Camí segurament va ser la principal ruta jacobea per la seva seguretat enfront dels sarraïns, garanties de pas pels seus ponts i suficients infraestructures d'acolliment. De totes maneres aquest Camí manté una gran porositat establint nexes amb els dos grans pols de reserves relicarias: Camins Lebaniegos i el Camí de San Salvador.

 Sens dubte els monestirs que es van anar establint en la cara sud de la serralada van tenir una gran importància en la logística jacobea: als grans cenobis aixecats per l'abat Vitulo i el bisbe Joan, Sisenando, Abitus, Gonzalo, es van afegir després els monestir familiars i particulars acollits al sistema de presuras. Van ser la base de la repoblació i els nusos de referència d'una xarxa de camins que van aprofitar els pelegrins. Però s'ha de delimitar la importància conventual en la infraestructura jacobea ja que els pelegrins que allí s'allotjaven eren una minoria: clergues, nobles, persones riques que deixaven bones almoines. La gran majoria s'acollia en els pòrtics de les esglésies o en pallers, corrals, rafals.

Una de les proves més importants de l'existència d'aquesta ruta és tot un itinerari ple de construccions romàniques pròpies d'aquest període històric: trobem un bon nombre de petites esglésies rurals, però també obres magistrals de primera línia: Sant Lorenzo de Vallejo, Santa María de Siones, Col·legiata de Sant Pere (Cervatells), Monestir de Santa María i l'església de Santa Cecilia a Aguilar de Campoo o Santiago de Villafranca del Bierzo (Porta del Perdó). També les llegendes recullen el llegat pelegrí i jacobeo especialment en el tram lleonès.

La consolidació de la frontera amb els musulmans en la ribera del Duero va suposar la repoblació del nord de la Meseta que fins a finals del segle XI era “terra de ningú” i per tant insegura per al trànsit pelegrí i comercial. Així es van configurant i consolidant els grans burgs mesetarios amb les seves àrees d'influència i les seves interconnexions. Així que arriba un  moment en què el Papat i els reis cristians decideixen fer més rendible encara el camí de Sant Jaume obrint una nova ruta per terres planes: aquesta canalització del corrent pelegrí permetria la fixació de població i l'increment econòmic i comercial en benefici del poder polític i religiós. Encomanen aquesta labor a Emeric Picaud que dissenya el traçat que serà recollit en el llibre V del Codi Calixtino ( segle XII). En aquest punt se situa  l'inici de la decadència  del Vell Camí. No obstant això aquest va ser un procés llarg: les guerres intestines i les friccions territorials dels Regnes cristians van trigar a sedimentar una pau estable durant uns bons anys. D'altra banda   l'orde de Sant Joan de Jerusalem  també es va implantar en aquests territoris, hi ha constància d'exempcions del pagament de portazgo en alguns ponts (Boñar) fins al segle XIV i en aquesta ruta es continuen construint importants monuments gòtics, renaixentistes i fins i tot barrocs que donen testimoniatge del manteniment de la rellevància  de les més importants viles del recorregut. Amb tot i amb això el temps va dictar la seva sentència: el Vell Camí es va convertir en un CAMÍ OBLIDAT. 

Aquesta antiquíssima ruta no sols ens ofereix un llegat històric, artístic i cultural d'extraordinària importància sinó que ens brinda l'oportunitat  de gaudir d'unes vistes panoràmiques excepcionals i de creuar paratges encantadors: ribera del Cadagua, la Vall de Mena, les Merindades burgaleses, la Comarca de Valdolea, Muntanya palentina, Muntanya Oriental Lleonesa, Omaña, el Bierzo. Ríos cristal·lins, torrenteres, cascades, muntanyes verdes i a vegades agrestes , valls pastorals…Assegurança que no oblidaran Peñacorada o la Campa de Santiago. També el Camí Oblidat ens permetrà gaudir d'una variada gastronomia de cuina i rebosteria tradicional d'alta qualitat i contundència..

El Camí Oblidat té també un braç pamplonés que es troba amb el traçat bilbaí a Aguilar de Campoo. Resulta complicat provar la historicitat d'aquest itinerari. El Regne de Pamplona (o de Navarra) va estar en una gran inestabilitat per la seva naturalesa fronterera: en aquest escenari competien francs, lleonesos, castellans, aragonesos i musulmans. Eren doncs terres molt conflictives que amenaçaven la seguretat dels pelegrins. Se sol atribuir a Sancho Garcés III (1004-1035) el control definitiu del territori «des de les mateixes muntanyes Pirinenques fins al castell de Nájera, traient de la potestat dels pagans quant de terra es conté dins, va fer córrer sense reculada el camí de Sant Jaume que els pelegrins torçaven desviant-se per Àlaba amb temor als bàrbars» (Manuel Gómez Moreno). No obstant això la Batalla d'Atapuerca (1054)  va continuar mostrat la perillositat d'aquesta àrea. En l'enllaç del final del text trobareu informació sobre aquest itinerari.

Si ens animem a protagonitzar la recuperació del Camí Oblidat  sintonitzarem amb els pressentiments de la història, heretarem el patrimoni de tants segles de vida humana, valorarem el significat de tants testimoniatges que ens han deixat els nostres avantpassats, estimularem la nostra sensibilitat artística, guardarem en retines i cambres la bellesa singular de punts i tants paisatges. Ens trobarem amb gents senzilles i de bons sentiments. I  en el fons del nostre cor i de la nostra motxilla arxivarem experiències singulars que poden portar-nos a concloure com em va dir un pelegrí: “És aquest un camí massa bell per a ser un Camí Oblidat”. Avís per a caminantes: alerta i  ànima a flor de pell. Bon Camí.

viejocaminoolvidado.com

Articles relacionats