Una forta abraçada
Dormir a les onze i mitja, perqué hem acabat prompte el sopar i som a les deixalles del
viatge des de Roncesvalles. També aviat es congria una tronada amb molt de
rebombori i llums, rellamps i trons, aigua de pluja i vent matinal. Em desperto a les
dues i xamo una cigarreta amb recança, ulls a la nit que passa, al balcó estant. Descans
suau i agraït; abans de les set amunt.
Sortim a les set i mitja, i al moment ens pilla la pluja. Malgrat calçar-se els ponxos a
estrenar comprats a Pamplona, notem que ens mullarem; i podem arribar a guarir-se a
una estació de Serveis, tornant a la cultura del cotxe. Un xicot amable ens prepara la
màquina del café, la llet i les gal.letes. Conversem amicalment del Camí i les gents que
l´han de trepitjar, i els cavalls i les persones que han marcat els anys des de fa poc.
Escampa, amaina, i continuem corbes enllà fins que reprén l´aiguat i ens tenim que
tapar de nou amb els plàstics.
El dia és rúfol gallec i es manté així fins a la muntanya del plaer, ?O Monte de Gozo?.
Li deixe un xubasquer a la Marcia, i malgrat estò, durant tot el dia xarra que diu fins a
cansar-nos a preguntes i paraules. El Lluís a la fí de la jornada està emprenyat, i els
demés també. Aplega a ser insuportable per moments, la insistència de la xicota.
Arribem al Mont del Goig, O Monte do Gozo, a les dotze i núvol. Emocionats ens
anotem a recepció els cinc i visitem l´habitació. Decidim alçar el poll, deixar el llit per a
d´altres. En aquest complexe religiós quartelari, muntatge hostaler, als pelegrins i
pelegrines acreditats, ens paguen, ens serveixen una nit de dormida i estància; també a
un preu accessible el pots quedar més dies. Succeeïx el mateix que al Seminari de la
Ciutat de Jaume.
Sense dutxa, ens esperem una mica fins a l´hora del dinar.
Dinem a la una i trenta al llarg i ample menjador ensalada amb fruita, escalop amb
creïlles, tortà de Dídac, vi i aigua, café gel, i un licor d´herbes.
A l´acabament tanco els ulls una mica, relaxant, i a les tres i minuts enfilem carretera i
carrer cap a Santiago de Compostela, és el darrer tram del pelegrinatge.
Em volia quedar unes dies aquí per a tractar de copsar millor l´ambient social
comercial festiu, però el grup pot amb mí, anem plegats.
Arribem a les Quatre i mitja de pelegrins; veiem la Ciutat que passa, el Pòrtic de la
Glòria, i la Catedral. Som aquí, a peu des de lluny, ho hem aconseguit. Hi ha gent i cues
per tot arreu, gentada. Deixe de banda les rengleres dels cops de cap, i les abraçades al
Sant. Hi ha un xicot que a la callada va de picar fotent els diners que els creients
dipositen il.lusionats. Dono un tomb pels indrets mentre la colla besa una imatge, i
realitzem les fotos necessàries.
Patim després una llarga i horària cua, i apretada, per arreplegar la Compostel.la, una
espècie de títol que certifica el recorregut complert, una vegada s´han assegurat per
tràmit, del motiu que t´ha portat a realitzar aquest sacrifici. En resulta un testimoni
gratificant, escrit en llatí, àdhuc el teu nom; un detall de mostra.
Ens mullem quan som cap a l´estació de ferrocarril. Me´n passo de lloc i torno enrera,
més banyat encara. Hem despistat a la xicota brasilera, ho sento però és pesada, al Lluís
li agafa un atac, i es demana el primer per a posar-li les mans al coll.
Tenim bitllets per a Madrid i Xàtiva. A les deu I trenta eixirem. Són les set i hem
d´iniciar el comiat amb el Lluís, un soparet senzill i fluix, però estem una mica
alterats per les situacions que s´amunteguen : la pluja, el lloc, el viatge, demà a casa,
regals. Mirem menús i es decidim per un restaurant menut, estret, amb un vàter
desgavellat d´anys, però que manté a la barra una xicota rossa que ens fa tombar
repetides voltes el cap i el que sigui necessari.
Ensalada mixta per a canviar, salmó amb creïlles, vi, aigua, i café gel. En eixir, ens
acomiadem amb tristor; fins sempre i sort.
Encara ens queda una mica de temps per a passejar i adquirir qualques regals
personals, però enlloc trobo empanades, i l´ambient comercial carrincló fa que les
compres resten per a una altra ocasió.
Ens perdem de vista, el cap rebenta, i he de prendre una aspirina i un café gel al tren,
anem de llitera que tastem de grat. A l´estació ens topem amb mig grup de les basques
que resulten ser de Madrid i Extremadura; l´altre grup segueix fins Finisterre.
Santiago és vella i atraient, bonica, però excessivament turistitzada i comercial. Nous
temps corren.
Aquest darrer dia de la caminata a peu, és típicament nòrdic gallec. En tornant a
l´estació ens tornem a banyar.
De Madrit a Xàtiva en són dues tombades de cap i un sol son. Som a casa amb sol a
mitan matí. Bon dia ¡
Des d´Arzúa creuem Burres, Ferreiro, Ras, Cerceda, Labacolla, i San Marcos. La nit
passada hem descansat a Santa Irene, a prop hi ha un alberg privat amb llançols.
En menjars de plat i forquilla ens venia a surtir sobre les mil peles per cap, potser una
mica més; en contem dues menjades diàries més o menys.
De cinquanta-cinc a seixanta mil pessetes el cost del viatge, a banda trajectes fins a
Roncesvalles, i regrés a Xàtiva des de Compostel.la.