Article traduït per un sistema de traducció automàtica. Més informació, aquí.
Qui va ser Santiago?
El Camí és la fi, i la terra, polsosa i d'asfalt, és el mitjà de transitar per ell. El Finis terrae romà i anteriorment cèltic és el destí de milers de persones durant aquests anys de començament del mil·lenni. Sembla ser que abans de l'aparició del cos de l'apòstol Santiago ja s'anava a Finis terrae, i allí milers d'homes van sentir aquell "religiós horror" en veure apagar-se el sol en les aigües de l'oceà.
El ressorgiment peregrinal, sobretot des de l'Any Jacobeo -1993- és un fet que els estudiosos socials hauran d'analitzar. La mescla de repte esportiu amb religiositat, amb cerca de l'autèntic i d'un mateix, tot això escortat per estils romànics i gòtics, entre cavallers templers i monjos benedictins, entre fajos i blats, entre castanyers i carvallos, entre llegendes i miracles fan del Camí de Santiago una experiència singular. El màrqueting de les diferents Comunitats Autònomes ha fet la resta. Per a molts el recorregut del Camí de Santiago es converteix en pelegrinatge quan es troben amb les arrels religioses i històriques d'Europa, quan renoven un camí de transformació interior, i quan caminen al ritme d'altres segles.
Des del descobriment de la tomba de l'Apòstol Santiago en Compostela, en el segle IX, el camí de Sant Jaume es va convertir en la més important ruta de peregrinació de l'Europa medieval. El pas dels innombrables pelegrins que, moguts per la seva fe, es dirigien a Compostela des de tots els països europeus, va servir com a punt de partida de tot un desenvolupament artístic, social i econòmic que va deixar les seves petjades al llarg de tot el camí de Sant Jaume.
El centre de la tradició jacobea és la creença que el cos de Santiago està enterrat en el sepulcre de Compostela. Corria l'any 813 després de Crist quan el bisbe d'Iria Flavia, Teodomiro, avisat per l'eremita Pelayo de l'existència d'unes llums misterioses, va informar el rei asturià Alfons II del descobriment miraculós d'una tomba que contenia les restes mortals de l'apòstol Santiago. Segons la llegenda, els deixebles de Santiago l'any 42 van robar el cos de Palestina, on li havien decapitat, i li van embarcar en una nau que amb una tripulació angelical va arribar a Iria, en la confluència del Sar i l'Ulla (actualment la ria d'Arousa).
Quan van atracar, el cos de l'apòstol va ser portat per l'aire 12 milles fins al lloc on avui se li venera. En la catedral de Santiago es conserva la roca on diuen que va ser lligada la barca que va portar el cadàver del sant. Amb l'"aparició" del cos de l'apòstol es va iniciar el que avui coneixem com la ruta compostelana: "El camí de les estrelles".
Hi ha varis Santiagos en el Nou Testament, per això cal identificar bé al nostre Santiago, al qual se li afegeix l'apel·latiu: "Santiago, el Fill de Zebedeo o el Major". Era el germà major de Juan, l'Apòstol, i originaris de Betsaida habitaven en la pròxima Cafarnaún, treballant en el negoci familiar de pesca en les riberes del Llac de Genesaret; pertanyien, doncs, a una família de modestos propietaris amb el seu pare Zebedeo.
Estaven associats amb una altra parella de germans, Pedro i Andrés, en la indústria de la pesca del llac per al treball del qual comptaven amb empleats ocasionals. D'aquest cercle de pescadors, Jesús es va emportar els seus quatre primers deixebles: Pedro i el seu germà Andrés, Santiago i el seu germà Juan. Santiago, doncs, gaudia d'especial confiança i relació amb Jesús, com un dels deixebles bàsics, destacant-se amb Pedro i Juan de la resta dels deixebles, obtenint el lloc de testimoni privilegiat en els moments més importants. El mateix Jesús va sobrenomenar a Santiago i a Juan amb el sobrenom de "fills del tro" segurament pel seu llanço i decisió. Santiago apareix com una persona apassionada, capaç de posar-ho tot en joc; un home que arrasa per la seva embranzida i que no es per a a tirar càlculs i mesurar conseqüències. Una vegada mort Jesús, Santiago forma part del grup inicial de l'Església Primitiva de Jerusalem. Herodes Antipas I ho tria, igual que a Pedro, com a figures representatives per a donar un escarment a la comunitat cristiana i acontentar els jueus. I així acaba Santiago: Herodes ho fa decapitar amb l'espasa allà pels anys 41-44, convertint-se en el primer apòstol a abocar la seva sang per Jesucrist.